Cal un partit comunista en ple segle XXI ?

Publicidad

Por Jordi Córdoba

La necessitat de mantenir o consolidar els partits comunistes que encara hi ha al món, especialment en el cas d’Europa, no sembla avui dia una prioritat ni un objectiu per a diferents sectors obertament crítics amb el capitalisme, en la seva versió neoliberal actual. És cert que, al menys, una part del que tradicionalment es coneix com a «comunisme» té més a veure amb el socialisme burocràtic que vam conèixer durant dècades a la Unió Soviètica i a l’Europa de l’Est, que amb les teories revolucionàries de Marx, Engels, Rosa Luxemburg o el mateix Lenin. Aquí ens referirem tant als aspectes més criticables d’una certa tradició comunista, com als elements que podem considerar més positius.

La independència política respecte a qualsevol estat o partit «protector» no va ser precisament una de les virtuts a destacar en la tradició dels partits comunistes. Com a exemple més destacat, el Partit Comunista de la Unió Soviètica (KPSS, mes conegut aquí com a PCUS), va intervenir molt sovint en la política de diferents «partits germans», especialment des de l’inici del període estalinista fins a la dècada de 1970, imposant criteris que no sempre estaven de acord amb la realitat de cada país. En alguns casos es va arribar a crear una relació d’oberta dependència, ignorant que qualsevol relació de tutela material, ideològica o política, no porta més que a l’empobriment de la capacitat revolucionària. En congruència amb l’anterior, la manca d’una veritable democràcia interna va ser evident durant aquella època. Massa sovint es van confondre la disciplina amb el seguidisme cec, arribant a emprar mètodes de direcció impositius o directament repressius per a resoldre contradiccions polítiques i ideològiques internes, especialment contra els corrents trotsquistes o altres grups especialment crítics amb la línia oficial, sense que es pugui posar com a excusa la inevitable jerarquització a la que va obligar la clandestinitat en alguns països i èpoques.

Amb dependència de l’exterior, i sense una veritable democràcia interna, algunes tendències al dogmatisme van ser també habituals, a través de manuals o receptaris utilitzats com si fossin una mena d’evangeli. Durant molts anys va ser normal reemplaçar l’anàlisi de les pròpies condicions i el desenvolupament d’una teoria marxista pròpia per imitacions simplistes de processos aliens, que ni Marx ni Lenin haguessin aplicat en països en diferents condicions i amb tradicions culturals molt diverses, especialment fora del continent europeu. El sectarisme respecte a altres organitzacions polítiques, tant de la socialdemocràcia com de l’esquerra més radical, també va ser evident, en una època en què sovint s’intentava confondre els interessos del poble amb els de mateix partit, i on les autoproclamacions triomfalistes substituïen la necessària política d’unitat amb la resta de l’esquerra i del moviment popular, en un pla d’igualtat que podia ser perfectament compatible amb la crítica lleial i constructiva. Finalment, la manca de respecte per les sobiranies nacionals i per les reivindicacions nacionalistes de molts pobles sense estat, va ser igualment habitual durant dècades. Indubtablement, també aquella «tradició» tenia molt més a veure amb l’ortodòxia soviètica que amb els textos de Lenin per l’autodeterminació de les nacions.

No obstant això, pretendre culpabilitzar els comunistes, de tots els països i èpoques, dels errors, mancances, falta de democràcia, o fins i tot de la repressió en els règims de socialisme burocràtic, com des de posicions interessades es fa sovint, no és més que una simplificació comparable a la de condemnar els cristians de tot el món pels crims de la inquisició, o equiparable també a responsabilitzar els demòcrates de qualsevol país i època pels episodis de terror durant la revolució francesa. Perquè una cosa són les crítiques rigoroses però honestes que poden fer determinats historiadors, i una altra molt diferent aprovar resolucions  vergonyoses com es va fer fa uns mesos per part d’una majoria de diputats del Parlament Europeu (1). Una mena de «sentència» en què es posa al nazisme i al comunisme pràcticament al mateix nivell, oblidant dictadures feixistes com les de Mussolini o Franco però intentant, en canvi, assimilar l’estalinisme amb qualsevol corrent o partit comunista, molts d’ells amb una llarga tradició democràtica. Un acord de l’euro-parlament que va tenir els únics vots en contra des de les files de l’Esquerra Unitària Europea, alguns diputats socialistes o verds i pocs més

No es pot ignorar que els comunistes van ser fonamentals, precisament, per aconseguir la derrota del nazisme a la Segona Guerra Mundial a bona part d’Europa, fins i tot molt més enllà d’on va arribar l’Exèrcit Roig. També ho van ser a França, Itàlia, Iugoslàvia o altres països, amb la seva participació majoritària en les guerrilles partisanes. Els partits comunistes van tenir igualment un paper molt important durant els anys de la postguerra, en bona part per la seva implicació en els moviments de resistència, ampliant el seu suport molt més enllà del moviment obrer. Així, en les primeres eleccions de la postguerra, els comunistes van obtenir excel·lents resultats en alguns països, sent especialment significatiu el cas de Txecoslovàquia, amb el 38% dels vots. En aquest país centreeuropeu es van ajuntar l’enorme decepció amb els governs de França i el Regne Unit per la seva participació en els Acords de Munic, que van permetre l’annexió del territori txec dels Sudets per part d’Alemanya, amb l’entusiasme popular per l’ajuda de les tropes soviètiques a l’alliberament. Els partits comunistes van aconseguir excel·lents resultats també en les primeres eleccions de la postguerra a França (28% dels vots), Finlàndia (23%), Itàlia (19%), Islàndia (19%) o Hongria (17%) (2) . Un paper fonamental dels comunistes va ser igualment, poques dècades més tard, la seva enorme aportació a la lluita contra les dictadures a Portugal, Espanya o Grècia, sense oblidar, fora d’Europa, les seves grans victòries contra l’imperialisme a Vietnam i Cuba.

Durant les dècades següents va haver-hi també aportacions molt positives dels comunistes a Europa occidental, destacant la seva implicació en importants moviments populars que van obligar els governs del capitalisme avançat a desenvolupar polítiques reformistes per defensar-se de l’amenaça potencial de la revolució, afavorint la implantació de l’anomenat «estat de benestar», bàsicament per part governs socialdemòcrates. La prova més clara és que, molts anys més tard, quan va desaparèixer la «por al comunisme», va començar també el desmantellament de l’estat de benestar, tornant a nivells de desigualtat mai vistos en dècades (3).

La destacada implicació dels comunistes en els moviments populars i en la lluita contra aquelles desigualtats explica també els bons resultats electorals que van mantenir els comunistes en diferents països almenys fins a la dècada de 1980, amb l’entrada fins i tot en alguns governs de coalició, com va ser el cas de França (1981-1984). Així, el Partit Comunista Italià (PCI), que comptava entre els seus fundadors a polítics de la talla d’Antonio Gramsci, va arribar al 34,3% de vots en 1976, el PC Francès (PCF) es va mantenir entre el 20 i el 22% entre 1962 i 1978, i el Partit Comunista Portuguès (PCP) va superar el 18% dels vots entre els anys 1979 i 1983. Resultats més modestos, però en cap cas insignificants, van ser els de el PC Grec (KKE), tradicionalment més ortodox, que superaria el 13% el 1989, o el Partit Comunista d’Espanya (PCE-PSUC) que obtindria un 10,7% el 1979. Van ser els anys, també, en què alguns partits, principalment l’italià i l’espanyol, van apostar pel que es va anomenar «eurocomunisme».

Si bé ja en el XX Congrés de Partit Comunista de la Unió Soviètica (1956) s’havia iniciat una crítica contundent cap al període estalinista, no seria fins a l’elecció de Mikhaïl Gorbatxov com a nou secretari general del PCUS (1985), que es començaria avançar realment cap a un nivell de tolerància i de llibertat fins llavors mai vist a l’URSS, mitjançant els processos de renovació o reestructuració (perestroika) i d’obertura o transparència (glasnost). Això va implicar també l’inici d’un període àmpliament democratitzador a la majoria dels països de l’Est que, tanmateix, va suposar la caiguda, entre 1989 i 1990, tant dels governs comunistes de Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, la República Democràtica Alemanya o Bulgària, com dels més allunyats políticament de l’URSS, com ara Romania, Albània o Iugoslàvia (4).

Lamentablement, el fracàs de les reformes econòmiques a la Unió Soviètica i, molt especialment, el cop d’estat del sector més conservador del PCUS, van acabar minvant significativament la legitimitat de Gorbatxov i del propi partit, fent impossible la transició cap a un hipotètic socialisme democràtic, i fins al punt de portar a la dissolució de la Unió Soviètica (1991). Tot i que la majoria de processos de transició van ser pacífics, no van faltar algunes revoltes greus i violentes, com va ser, lamentablement, el cas Romania. També els diferents conflictes nacionalistes i les posteriors guerres obertes que van venir a continuació (1991-2001), en les que no van faltar els bombardejos de les tropes de l’OTAN, van acabar portant a la desintegració de la República Federal Iugoslava (5). Tot plegat va ser una increïble successió d’esdeveniments en tot el bloc de l’Est d’Europa que gairebé ningú podia esperar pocs anys abans.

No obstant això, tot just un lustre després de la dissolució de la Unió Soviètica, el nou PC de la Federació Russa (KPRF) obtenia encara més del 40% de vots en la segona volta de les eleccions presidencials de 1996 i el 24% en les legislatives de 1999, mentre el Partit Comunista de Bohèmia i Moràvia, és a dir de la República Txeca (KSČM), arribava a un 18% de vots en les eleccions legislatives de 2002. En tot cas és un fet que, durant les últimes dècades, hi ha hagut un clar descens electoral de la pràctica totalitat dels partits comunistes europeus, tant de l’Est com de l’Oest. Fem referència a resultats electorals com a criteri més objectiu, perquè ja fa molts anys que el nombre de militants difícilment pot considerar-se un element significatiu, mentre que la influència en els moviments sindicals i socials en general no és fàcil de quantificar.

Alguns d’aquests partits van optar per abandonar les idees marxistes i passar-se a la socialdemocràcia, com va ser el cas de la majoria dels partits de l’Est d’Europa, però també, i de manera lamentablement destacada, d’una àmplia majoria del poderós Partit Comunista Italià el 1991, que es convertiria en el Partit Democràtic de l’Esquerra (PDS) i uns anys després en el Partit Democràtic (PD), una organització política que algun dels seus principals líders acabaria definint simplement com a «reformista, no d’esquerres» (6). Per la seva banda, el sector del PCI que va continuar defensant una política més crítica amb el sistema, Refundació Comunista, va mantenir una representació parlamentària més o menys important durant uns quants anys, però va acabar desapareixent de la majoria de les institucions, tot i les seves diverses aliances amb altres grups propers.

En tot cas, sols o en coalicions o moviments més àmplies, una part important del moviment comunista europeu ha continuat apostant per polítiques obertament crítiques amb el neoliberalisme, defensant postures clarament a l’esquerra de la socialdemocràcia o dels verds. Això sí, amb estratègies diferents, com es pot visualitzar d’una manera força gràfica al voltant del Partit de l’Esquerra Europea (European Left) i del Grup Parlamentari de l’Esquerra Unitària Europea – Esquerra Verda Nòrdica (GUE-NGL), on podem veure a l’almenys tres maneres d’entendre el que, segons el seus diferents criteris, ha de ser una esquerra transformadora capaç d’afrontar els nous reptes de segle XXI.

En primer lloc, podem esmentar als partits que es continuen presentant directament a les eleccions amb les seves tradicionals sigles. Parlem de l’ortodox Partit Comunista Grec, l’únic dels que ara esmentarem que no forma part ni del Partit de l’Esquerra Europea ni del grup parlamentari de l’Esquerra Unitària Europea, el PC de Bohèmia i Moràvia (República Txeca), el PC de Portugal (amb els seus símbols i sigles ben visibles si bé en coalició amb el Verds), i també, en alguns comicis, el PC Francès. En segon lloc, partits i organitzacions de l’esquerra més plural, amb components comunistes, socialistes radicals o anti-capitalistes, com és el cas d’Esquerra Unida (IU) i, amb alguns matisos, també de Podem a Espanya, del Partit de l’Esquerra alemany (Die Linke), de la Coalició de l’Esquerra Radical grega (Syriza) o del Bloc d’Esquerra portuguès (Bloco de Esquerda). I encara podem fer referència a un últim grup, format per les organitzacions que han apostat per una tercera via més equidistant entre els seus orígens comunistes, la socialdemocràcia i l’ecologisme, principalment el Partit Socialista dels Països Baixos (Socialistische Partij, que no s’ha de confondre amb el molt més moderat Partit Laborista neerlandès), o el Partit de l’Esquerra suec (Vänsterpartiet).

En tot cas, avui una bona part de l’esquerra transformadora europea no aposta tant per estructures clàssiques de partit sinó per organitzacions més obertes i flexibles, posant al mateix nivell les propostes de l’esquerra sindical i dels moviments feministes, ecologistes, antiracistes o pacifistes. I realment, si haguéssim de treure una conclusió de tot el que hem intentat explicar en aquest article és que, ara mateix, l’anti-capitalisme manté la seva plena vigència i pot ser fàcilment entenedor per a l’amplia majoria de la gent, molt més enllà, sens dubte, que el discurs i la simbologia comunista tradicional encara que, i així ho hem de reconèixer, puguin ser en bona part coincidents.

Notes

  1. Resolució del Parlament Europeu, de 19 de setembre de 2019, sobre la importància de la memòria històrica europea per al futur d’Europa
  2. Josep Fontana – La crisi com a triomf del capitalisme – 3 i 4 Edicions – València 2018
  3. Josep Fontana – La Revolución que reinventó el mundo – Público – 07/07/2017
  4. Rafael Poch – La apertura del muro fue resultado de Gorbachov – Rebelión – 2019
  5. Carlos Taibo – La desintegración de Yugoslavia – Los libros de la catarata – Madrid 2018
  6. Walter Veltroni – Somos reformistas, no de izquierdas – Entrevista – El País – 01/03/2008
También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More