Publicado en: 30 octubre, 2015

Ara és el temps de la caiguda del pàmpol

Por Joan

A vegades cal parlar d’algunes coses tan nostres com puguen ser les fulles d’un arbre, per a apropar-nos mes si cal a la realitat lingüistica i nacional i pot ser també per no parlar dels “botiflers”que tan abunden al nostre País Valencià.

Cau en la tardor (o primavera d’hivern), però esperem que eixa caiguda només siga la natural, de certa vegetació, quan les boniques fulles amples, puntegudes, sovint serrades, de molts arbres de fulla caduca cauen en plena estació tardorenca. I esperem que els pàmpols no caiguen de la parla ni de l’escriptura dels que ens entenem i  comuniquem en esta llengua. Ho dic perquè una vegada vaig llegir, en un esborrany de novel·la d’una amiga, la frase “Rafel arribà a Suïssa amb una fulla davant i una darrere”. En valencià no en tenim prou amb dos fulles qualsevol, que tapen ben poc. Els catalanoparlants , quan anem a un lloc nou i amb pocs recursos ho fem “amb un pàmpol davant i un darrere”; i a falta de pàmpols, ja se sap que amb una mà davant i l’altra darrere. Tots els diccionaris definixen “pàmpol” com a ‘fulla de cep o de figuera’, però també ho és la de la parra i de molts altres arbres, com el xop, l’om o l’àlber i de moltes més plantes i arbres ornamentals.

Per extensió, també diem “orelles com a pàmpols” quan eixos òrgans o pavellons externs de l’audició els tenim més grans de la mitjana; o bé directament: “té uns bons pàmpols”. També quan escoltem amb atenció i interés ho fem “amb unes orelles com a pàmpols”. Eixa denominació de “pàmpol”, que diferencia eixe tipus de fulla de la resta, és una altra de les moltes precisions terminològiques en parelles de paraules de sentit paregut, però també destriat, com posar i ficar; provar i tastar; secar i eixugar; fregar i escurar; llavar i rentar i moltes altres. I dins de la nomenclatura de les diferents parts d’un arbre, els pàmpols també contribuïxen a la nostra riquesa lèxica arbòria, perquè en el cas dels arbres de fulla caduca i gran, tenim soca, cimal, branca, rama i pàmpol; en els altres arbres, tot igual, però al final, les fulles. En la llengua de ponent, amb tres noms acaben: “tronco”, “ramas” i “hojas”.

A vegades cal parlar d’algunes coses tan nostres com puguen ser les fulles d’un arbre, per a apropar-nos mes si cal a la realitat lingüistica  i  nacional i pot ser també per no parlar dels “botiflers”que tan abunden al nostre País Valencià.

ASSOCIACIÓ CULTURAL JAUME I

Vinaròs 
-->
COLABORA CON KAOS