A propòsit de «l’independentisme pragmàtic» d’ERC, TV3, la crisi del covid-19, la dormició de l’esquerra espanyolista i el futur de Catalunya

Publicidad

Som una gran majoria els catalans que creiem que hem de ser nosaltres, els catalans, els que a través de les urnes i democràticament, decidim si volem continuar formant part d’Espanya o si volem ser independents. Som molts, també, els que creiem que una Catalunya que decideixi per si mateixa, una Catalunya independent i republicana, és la millor opció política per resoldre els nostres problemes -emergències sanitàries incloses- i governar les nostres vides. I també som molts els que creiem que aquesta república hauria de desfer-se de soca-rel de les rèmores reaccionàries del franquisme que avui tenallen tota política feta sobre territori espanyol, i fonamentar-se en els drets humans i les llibertats individuals en comptes de rendir vassallatge incondicional a les exigències del capitalisme. Som molts els que pensem que sense independència -és a dir, sense llibertat- totes les disputes entre dretes i esquerres són fútils, estèrils, perquè les accions polítiques que s’hi podrien derivar no depenen pas de nosaltres.

Aquesta voluntat política no és ni original ni insòlita, i només el producte natural d’una nació que creu en la democràcia, en l’elemental dret d’autodeterminació dels pobles i en la vigència del vell eslògan que defensa la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Oposant-se a la realització d’aquesta voluntat hi ha, per això, un obstacle important que cal exposar amb claredat, i aquest obstacle es diu Esquerra Republicana. Amb la coalició PSOE-PODEMOS al govern d’Espanya els dirigents d’ER han trobat una oportunitat d’or perquè el seu partit aconsegueixi l’hegemonia a Catalunya que tant desitgen, amb aquesta finalitat han establert un pacte tàcit de no-agressió amb aquells dos partits i les seves filials catalanes. El preu?: La renúncia a la independència (el que anomenen «independentisme pragmàtic»), el distanciament dels partits autènticament independentistes i una actitud tova, acrítica, envers la gestió del govern espanyol. En circumstàncies normals aquest últim fet seria greu, però en les actuals, extraordinàries per l’extensió de la pandèmia de la Covid-19 i la ineptitud i crueltat astorant del govern espanyol per gestionar-la (l’OMS l’ha posat com a exemple del que NO s’ha de fer si volem aturar-la), pot resultar en una catàstrofe humana de proporcions inimaginables.

A ER (l’antiga ERC, que ha tret la paraula Catalunya de tota la seva publicitat institucional), no li importa gaire que tothom s’adoni que ja no són independentistes i que ara són autonomistes; saben molt bé que per cada independentista que descobreixi la seva «reorientació programàtica» i els abandoni, hi haurà un parell de nacionalistes espanyols, del PSC o dels Comuns, que els votarà a ells. D’això en diuen «eixamplar la base»: Renunciar a la independència i a les reivindicacions tradicionals del catalanisme a canvi de les poltrones dins una Catalunya autonòmica, castellanitzada i sotmesa a Madrid. No ho diuen obertament però està molt clar per a qui tingui ulls i vulgui veure-hi. Per això utilitzen la CCMA -que està institucionalment sota el seu control- per atacar, menysprear o ignorar totes les persones i forces autènticament independentistes, com la CUP, l’entorn de Puigdemont i el Consell per la República o Poble Lliure. Per això censuren, a TV3 i CatRàdio, les opinions i la presència d’independentistes combatius, com Ramón Cotarelo o Jordi Galves, i conviden sense descans propagandistes d’ER, com l’omnipresent Sergi Sol (de qui s’amaga que és «assessor de polítiques estratègiques» (!?) de Pere Aragonès, cobrant 90,000 € l’any!) o venuts de la porcellera del grup Godó, monàrquics tots, i ara, significativament, donant suport a l’estratègia (autonomista) d’ER. Per això TV3 convida sovint a catalanòfobs flagrants, perquè contrastin amb les posicions «moderades» i encobertament autonomistes dels d’ER i, al seu costat, semblin raonables. Per això ER ha llevat del seu discurs tota referència a l’1-O, criminalitza els CDR’s i refusa donar suport o executar qualsevol acte de desobediència. Per això han investit a Pedro Sánchez a canvi de res, han tret l’escó del parlament a Quim Torra i són incapaços tant de treballar per la unitat de l’independentisme com de criticar els seus veritables aliats, PSC-PSOE, Comuns i Podemos. Per això Rufián, Aragonès, Vilalta i tota la plana major d’ER diuen que «no hem de fer retrets» a Sánchez i a Iglesias per la seva nefasta gestió de la crisi de la Covid-19, amb recentralització, militarització, requisa criminal de competències, 155 encobert, foment de l’esperit marcial davant del de ciutadania, exaltació del nacionalisme espanyol, priorització dels interessos de l’IBEX per sobre de les recomanacions dels epidemiòlegs… i rècord mundial de morts. Per això ER presumeix que les conselleries que controla són les que més eficaçment lluiten contra la Covid-19, mentre que calumnia les altres dient que són incompetents i boicoteja tant com pot Quim Torra (un dels pocs polítics que no és polític de carrera ni viu de la poltrona). Per això tot l’aparell de propaganda de l’estat espanyol, amb la complicitat silenciosa d’ER i la barroeria més infecta i menyspreable de PSC i Comuns, està difamant incansablement i brutalment al President de la Generalitat, per, una vegada acabada la crisi, poder eliminar l’independentisme a Catalunya i construir una autonomia castellanitzada, obedient a Espanya i sota l’hegemonia d’una ER recolzada per PSC i Comuns. ER calla vergonyosament davant d’aquestes campanyes de desprestigi i criminalització que l’estat espanyol està desenvolupant contra Quim Torra, Carles Puigdemont i tot el que faci olor de català i independentisme; i ho fa amb l’ajuda dels mitjans que controla (15M €, l’última subvenció a les TVs) i del nacionalisme espanyol rampant i la catalanofòbia que s’estenen per tot arreu; i tot això amb l’aquiescència «suau» de Podemos (ja sòlidament integrats a «la casta»: Qui ho hauria dit, Echenique defensant els Pactos de la Moncloa i Iglesias elogiant els militars i dient, des de la seva mansió enjardinada, que Felip VI és qui millor representa «los valores republicanos»!) i la desficiada de PP, Cs i VOX. L’estat espanyol s’està preparant, està esperant la fi de la crisi per refundar el règim monàrquic-feixista del 78, liderats per PSOE i Podemos (o potser PP, C’s i VOX, si abans arriben eleccions; en aquest punt tots els partits espanyols són germans de sang) i amb la connivència d’ER, que calla ignominiosament esperant les engrunes.

L’any 1977 l’estat franquista va fer fora del joc polític, criminalitzant-los i amb la violència, tots els partits, sindicats i moviments socials que no van prometre fidelitat a l’estatus-quo post franquista; ara es proposen ampliar aquest veto als independentistes. Per això els d’ER diuen que «no és el moment de parlar d’autodeterminació» (per a ells mai ho és), i que no volen criticar ni lloar a persones que diuen el que no agrada a Madrid, com l’eminent epidemiòleg Oriol Mitjà (Rufián dixit), ni acusar el tàndem Sánchez-Iglesias de refusar adoptar mesures econòmiques que ajudin els treballadors, o de decretar i aixecar confinaments seguint els dictats de l’IBEX i no el dels experts, prioritzant la SEVA economia per sobre de les NOSTRES vides, o de pilotar una crisi des del caos i el descontrol més absolut. Un caos, per cert, que només ho és als ulls del poble: s’ha d’entendre que pels polítics i per a les oligarquies a les quals serveixen, tant els efectes de la pandèmia com els confinaments són relatius (sovint viscuts a segones residències i sempre dins de mansions amb jardins, piscines, criats, etc.), i que desconeixen el que és el col·lapse sanitari perquè ells es poden fer els tests que vulguin i tenen garantida la millor sanitat existent (Aznar, fugit a Andalusia, Esperanza Aguirre, en habitació privada atesa per la sanitat pública que ella mateixa havia intentat destruir, o Montero passant el confinament envoltada de jardins, són exemples significatius). Per a ells la prioritat és que els diners que surten de les nostres butxaques i acaben als seus contes corrents del Vaticà, de les illes Caiman i de Suïssa, continuïn fluint sense interrupció. Hem de tenir presents aquests fets quan escoltem Sánchez i Iglesias i els seus portaveus i militars dirigir-se al poble, a les esperpèntiques rodes de premsa en les quals se’ns informa, en mig d’inversemblants soflames patriòtiques, que «todos somos soldados», i on es prenen mesures absurdes i improvisades i s’aixequen confinaments en contra de l’opinió de tots els experts, inclosos els del comité que ells mateixos han muntat (!), però no de l’IBEX ni d’Ana Botín (per si algú encara no sap qui mana a Espanya), amb conseqüències imprevisibles i potencialment catastròfiques.

El govern PSOE-PODEMOS, si fos una coalició realment republicana i d’esquerres, hagués aprofitat els poders quasi il·limitats que la crisi de la Covid-19 ha posat a les seves mans, per aplicar mesures progressistes, ajudant als treballadors i exigint un esforç a la banca i a l’IBEX a canvi dels milions d’euros amb els quals el poble els hem rescatat innumerables vegades, o revertint privatitzacions i aturant retallades. En comptes de fer això aquest govern d'»esquerres» està aplicant un exemple de manual de la «Doctrina del Xoc»: Obeint a la patronal i a l’IBEX com a xaiets, vigilant escrupolosament que tots els costos de les mesures adoptades recaiguin íntegrament sobre els treballadors i les pimes, reforçant les polítiques reaccionàries, exaltant el patriotisme, militaritzant la societat, qualificant el necessari dissentiment democràtic de deslleialtat criminal, blanquejant la corrupta monarquia borbònica (pal de paller del règim del 78, hereu de Franco), retallant llibertats i enterrant les iniciatives d’esquerres afirmant que «no és el moment» i amb l’excusa de la necessitat d’unitat nacional i del perill dels malvats catalans que gosen proposar ser els amos del seu propi destí. Perquè per l'»esquerra» espanyola, tant si es diu Comuns, com ER o Podemos, mai és el moment: carreguem sobre les nostres espatlles més de quaranta anys de suposada democràcia i mai és el moment, ni per qüestionar la monarquia ni per derogar lleis mordasses o reformes laborals, ni per aturar privatitzacions i retallades; avui l’excusa és la Covid-19, demà qui ho sap…

I és aquest govern PSOE-PODEMOS el govern al qual ER ha donat i continua donant suport. Podem especular sobre les raons d’ER per actuar d’aquesta manera, però no cal, la maniobra, i l’objectiu, són transparents i tan vells com la mateixa política: el poder, els privilegis i sinecures de per vida. ER primer ens va vendre el «govern efectiu», que ja hem vist l’efectiu que era, després la «taula de diàleg», també de prodigiosa utilitat, fa dos dies l’innovador «independentisme pragmàtic» (codi per «serem independents quan el govern d’Espanya ens doni permís, fins llavors, obeirem, i pagarem») i ara aquest nou paradís d’aliança amb el PSOE i les suposades esquerres espanyoles, aquelles esquerres que abans d’aconseguir ministeris defensaven el dret d’autodeterminació de Catalunya dient que només un règim autoritari li posaria traves, aquelles que deien que derogarien la llei mordassa, que nacionalitzarien la banca, que acabarien amb les portes giratòries, que no pagarien el deute, que farien fora la monarquia… aquelles esquerres, en definitiva, que van aprofitar-se del 15M per aconseguir el poder i que l´únic significatiu que han fet ha estat buidar els carrers i liquidar, domesticant-lo, aquell moviment que tant prometia i en el que tants vàrem posar les nostres esperances.

Però tornem a Catalunya, perquè a la vista de tot això, no és gaire aventurat afirmar que a Espanya (i sento molt dir-ho, companys espanyols que encara creieu en la democràcia) la batalla i la guerra estan probablement perdudes i només una catàstrofe massiva, o el pas de vàries generacions, podrà posar els espanyols en el lloc de privilegi en el qual estem avui els catalans, amb una majoria de la població autènticament disposada a lluitar i aconseguir la llibertat. Una majoria, cert, però una majoria contaminada per l’actitud d’ER, un partit de gloriosa història i de tràgica actualitat. A Catalunya, el relat que ER vol vendre, i que cada vegada menys gents els el compra, és que són independentistes, republicans catalans, d’esquerres i lluitadors per la unitat. Però no són ni independentistes (Rufián: «No soy independentista»; Tardà: «Molts independentistes votarien sí a un nou estatut»), ni republicans catalans (Junqueras; «Amo a España»; Rufián: «No renuncio a mi españolidad»), ni d’esquerres (llei Aragonès, privatització sanitat, retallades), ni lluiten pas per la unitat (Sergi Sol: «JxCat és més tòxic que VOX»; Torrent, obeint la JEC i retirant l’escó a Torra; Tardà: «S’haurà de sacrificar Puigdemont»). Però, vet aquí, que aquest relat fantasiós, sorgit de les preclares ments de la cúpula d’ER i sostingut per la propaganda de la CCMA, sovint col·lideix amb la realitat, i és d’aquesta col·lisió d’on sorgeix la indignació de la població catalana; i és llavors quan ens treuen la tràgica figura del pobre Junqueras (cas de llibre de síndrome d’Estocolm) i dels SEUS presos polítics: per fer pena i perquè ens en commiserem, perquè ens sentim culpables, perquè callem, no protestem i acceptem l’estatus de colònia per Catalunya.

No ens deixem entabanar. Que no ens faci por abandonar els antics companys de camí que ara reculen esporuguits (o cofois i amb les butxaques plenes) i ens acusen a nosaltres -que no hem canviat el pas- de córrer massa; el seu ritme és la nostra derrota. La crisi de la Covid-19 està posant a tothom al seu lloc. En podem sortir lliures o més esclavitzats que mai, tot depèn de nosaltres. Obrim els ulls Catalans! Si no ens aixequem ara, no ens aixecarem mai!

Josep Savall

También podría gustarte

Los comentarios están cerrados.

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Accept Read More