A propòsit del XVI Congrés Confederal de la CGT

[Traducción al castellano]

Quan llegiu aquestes línies ja s’haurà celebrat a Málaga, entre el 4 i el 7 de juny, el XVI Congrés Confederal de la CGT, una nova oportunitat de retrobament entre la militància, de captar la situació actual de l’organització, de proposar alternatives de lluita i de canvi social, de prendre acords, d’expressar solidaritats… i també, i això hauria de ser el principal, de demostrar que la CGT pot ser l’eina necessària i indispensable per transformar l’injust sistema social en què vivim, ara més necessària que mai, en el marc de la crisi capitalista i de creixents desigualtats que estem patint en els últims mesos.

Es tracta de prendre acords, de dinamitzar campanyes, lluites i mobilitzacions, de calentar motors per a la realització d’una vaga general per fer front a la crisi que governs, bancs, multinacionals i patronals diverses han creat. Però també cal fer autocrítica. Cal tenir en compte que ja tenim molta lletra escrita, ja tenim molts acords adoptats sobre tot tipus de temàtiques sindicals i socials, però si ens posem a analitzar el nivell d’aplicació i desenvolupament d’aquests acords dins de l’organització cal reconèixer que no estem a l’alçada d’allò que acordem.

Què volem dir amb això? Volem dir que tot i la constant crida a treballar coordinadament amb els moviments socials encara hi ha massa localitats on les federacions locals de la CGT no estan pel tema, massa localitats on la CGT es troba tancada exclusivament en la dinàmica estrictament sindical, relegant l’acció social a l’últim racó, massa localitats on la CGT no treballa a nivell de problemàtiques ciutadanes, massa localitats on la comunicació entre les seccions sindicals (l’acció dins l’empresa) i la federació local (la coordinació del dia a dia d’activitats i lluites) és pràcticament inexistent, generant dues dinàmiques que sovint s’ignoren mútuament, massa localitats on els personalismes entorpeixen el treball quotidià, massa localitats on l’estructura organitzativa està sota mínims o és ben manifesta la incapacitat de treballar coordinadament i amb una mínima planificació.

No som pessimistes per sistema, però si de veritat volem ser motor del canvi social, si volem construir una societat llibertària, la nostra pròpia organització ha de donar exemple i ha de ser un reflex d’allò que volem construir i, sincerament, si ens mirem a nosaltres mateixos i tenim un mínim sentit autocrític, hem de reconèixer que ens queda molt camí per a recórrer, moltes coses a millorar.

Existeixen actualment al si de la CGT massa rutines enquistades, personalismes, tancament mental, incapacitat de treballar en equip, dèficits de funcionament democràtic i participatiu, ànsies de "control" de l’aparell organitzatiu, barreres a la renovació de la militància, i la tant estesa cultura de manteniment del propi "xiringuito", i els demés que s’espavilin… i si no comencem per canviar això molts dels acords adoptats en els congressos es quedaran sempre en paper mullat.

I finalment, no podem obviar una altra realitat, som un sindicat que bàsicament s’aguanta i es dedica als sectors de la classe treballadora que encara mantenen un nivell de drets laborals mínimament acceptable, els i les treballadores de les grans empreses i l’administració pública, on encara es pot fer sindicalisme amb un mínim de garanties, on els sindicats encara hi són presents. Però això té data de caducitat: si no aconseguim incorporar a la dinàmica sindical les noves generacions, si no aconseguim implicar a dones, joves, immigrants, els sectors més afectats per la precarietat i la temporalitat, on fer sindicalisme és una entelèquia, acabarem sent una espècie en vies d’extinció, fent sindicalisme per als sectors més privilegiats de la classe treballadora, i encara..

Tot i així, sempre hi haurà qui preferirà seguir mirant-se al melic. Però el tren de la història no espera…

Editorial del "Catalunya" núm. 107, publicació mensual de la CGT de Catalunya.

&nbsp
NOTICIAS ANTICAPITALISTAS