30 anys desprès d’aquell 19 d’abril

Fa 30 anys, quan tots érem més joves, quan teníem més esperances, quan tots somiàvem amb unes mateixes causes, quan molts dels que avui no son amb nosaltres compartien uns mateixos anhels..

Vet aquí que rera una moguda campanya a la que tots ens sentíem implicats, vam anar a votar, a elegir els que haurien de dirigir els nostres pobles i ciutats.

Si la campanya va ser important per a donar a conèixer programes, la possibilitat de conquerir un nou model de vida fou emotiva i alliçonadora. Estava en lluita la democràcia , desprès de molts anys de dictadura i foscor.

Tant els que escoltaven com els que xerràvem en els mitings, hi posàvem cor i ànima.

Recordo que el dia de les eleccions, va ser una festa, carrers i places bullien de gent, els partidaris dels diferents partits romanien nerviosos, pendents de veure la resposta que tindrien les seves especulacions.

Era curiós però, molta gent coneguda deia, quan et trobava, us he votat a vosaltres i així ho feia amb els diferents representants de cada grup polític…

Per què tenien por? Per què ho feien? Imagino que, sortís qui sortís, volien poder dir que ells també l’havien votat. Sempre eren els mateixos que així obraven en tots els comicis. Tots els coneixíem, tots els coneixem. No entenc que hi hagi gent que no vulgui donar la cara, dir el què pensa.

La gent de CiU llista que encapçalava el meu marit l’Oriol Muntanya, va fer el seguiment al despatx de Josep Garrell i Pubill a EGA. Malgrat no existien els ginys actuals, va ser emocionant seguir les peripècies i resultats de les diferents meses que anaven arribant al llarg del vespre.

Ningú tenia prou clar qui havia guanyat un cop fet l’escrutini ja que el resultat va ser molt ajustat, tant,que els convergents van anar a felicitar els socialistes a la seva seu i, aquells van fer lo propi.

Junts van conèixer el resultat,tres cents vots i escaig més pels socialistes. El govern però va ser unitari, només plegats podien fer front a la situació deficitària de l’ajuntament de la ciutat tal com va explicar Rafel Ballús en altre article.

Vam viure una experiència esperançadora, poder anar a votar pel partit que consideréssim més adient, passar de ser vassalls a súbdits amb drets i deures, és a dir, tenir dret a opinar, a reclamar, a ser escoltat, però també a exigir, respecte a tot allò que s’havien compromès fer si no ho complien.

Què ens ha passat 30 anys desprès? Per què ara no tenim ganes d’anar a votar, no anem a escoltar ningú –tot i les mancances que tenim -,no ens fiem de ningú, però tampoc ens volem mullar ni participar en la presa de posicions?

Ens hem tornat mesells, insensibles. L’excusa?Diem que ningú ens escolta, que els que manen ho fan al seu albir, obviant el poble.

És un gran error, la democràcia comporta, a més d’anar a votar, fer seguiment d’allò que hem votat i exigir-ne la posta en escena. Sense por, sense vergonya, sí que n’hem de tenir per no ser conseqüents sovint per comoditat, o perquè no s’enfadi tal o qual polític.

Trenta anys que, com en tot ordre de la vida hi ha moments dignes d’encomi, d’altres de temor contingut. No passa el mateix a les nostres famílies, a les nostres feines, a les nostres llars?

Molts ciutadans pessimistes pensaven que la Democràcia duraria poc temps, que no seríem capaços d’endegar un camí just, que ens ho havien deixat tot molt mal parat.

Recordo l’elecció de l’alcalde Rafel Ballús, i la seva primera sortida al carrer…Un grup de manifestants l’esperaven a la porta de l’Ajuntament per a reclamar se’ls fes lliurament dels pisos que havien pagat a l’empresa Municipal Vimugrasa –cobrats i mai acabats-

O la manca d’escoles de bàsica, bressol, o de terrenys municipals o­n fer equipaments, o el monstre del Sot al bell mig de la ciutat, nul.la zona verda, pocs arbres, carrers empedrats ..

Considero que Granollers ha sabut aprofitar el capital humà de que disposa, gent amb capacitat per a tirar endavant un Projecte de Ciutat a través del qual s’emmirallen altres municipis d’Espanya i de l’estranger… no és broma.

Siguem ciutadans actius. La passivitat comporta únicament fòbies.

Participem des de les nostres possibilitats i capacitats, tothom és necessari.

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS