23 de febrer: una altra moguda de CCOO i UGT per despistar

[Traducción al castellano]

Objectiu: monopolitzar tot, inclosa la mobilització que desmobilitza i per evitar que mobilitzin altres. Per a aquesta finalitat tenen a la seva disposició tota l'orquestra mediàtica, tot el «ganao» parlamentari, el Govern i per si faltava algú, amb bombo i platerets, pandereta a la mà, se'ls incorpora el monarca. En massa adoren el vedell d'or (CC.OO i UGT el vertical del sistema «en diuen democràcia») i el cuiden amb cura, com a clau que guarda les seves riqueses i plaent vida. Més, quan el preat espantall, comença a ser un descrèdit als ulls de tothom.
Aquesta serà la segona pantomima mobilitzadora que en poc temps van a celebrar. I és que, a la primera, se li va oblidar acudir a les vuitena part dels seus alliberats d'hores sindicals. Potser com va ser el desembre, a prop del Nadal i en divendres, van haver d'anar a Mercadona i prycas. Viatge gratuït i dieta en mà, només van acudir els que tenien ganes de fer un dia de turisme per la Capital de l'Estat, per això, quan els popes i els seus escolans van pujar a l'altar per deixar anar el respons, van veure que amb prou feines quedaven tres o quatre mil feligresos. Suposem que serien els de la plantilla directa d'ambdues congregacions.
Previsible: una cosa havien de fer, per no fer res i per dificultar als que ho desitgen. No són més pocavergonyes, ni fan més mal a qui diuen representar, als/es treballadors/res, perquè ja els queda poc marge. Són els bombers que vigilen la combustió de la classe obrera, i el 23 de febrer, només significa per a ells, no una altra cosa, d'usar la mànega per tal que la temperatura es mantingui tèbia.
Després d'aquesta mascarada, tant si retira la proposta d'allargar l'edat per a les pensions, com si la mantenen, podem estar segurs que la missió s'ha complert per al govern i per als ascendents. Tota aquesta parafernàlia en base a allò de les pensions, com a únic problema esqueixat de tot el «mogollón» que està caient, és com el que té tos i es rasca l'entrecuix. Ells ho saben, però necessiten fumeres (de pneumàtics, obscures) que són el que signifiquen aquestes passejades matinals o­n tracten els manifestants com si fossin ànimes.
Què cal fer des de la resistència; des d'aquests grups revolucionaris, conseqüents, en defensa dels interessos de la classe obrera? En els pocs dies que queden per la desfilada de la farsa, no hauria de quedar ni un sol racó, o­n hi hagi classe treballadora, que no tinguin la possibilitat de llegir denúncies, relacionades amb el que significa i es pretén en aquesta manifestació. Ara bé, se'ls ha d'emplaçar a que assisteixi a aquesta, però per cridar contra tots els abusos laborals que ells mateixos (CC.OO i UGT) vénen permetent.
És determinant, defugir del fals debat i fer prendre consciència a la classe obrera del que en veritat passa. S'ha de combatre la desinformació i la tergiversació dels fets. Fins al moment, el sistema capitalista, amb tota la seva guarnició, ha aconseguit que la gent no sàpiga per què es troba, realment, en greus dificultats. Fins i tot se l'ha fet creure que també té part de culpa: «estem en crisi, el problema és de tots i totes si hem de donar un cop de espatlla per sortir…» Crisi! Bona forma d'abreujar quan no els interessa donar més explicacions. Amb la raquítica parauleta «crisi» tracten d'ocultar l'aberració del funcionament capitalista i per consegüent les injustícies que es deriven contra tota la societat. Entrar en el debat sobre la base d'aquesta breu definició, estant mitjançant un impressionant problema econòmic i social, és acceptar les regles de joc amb les que sempre guanyen.
El que hauria d'haver estat un salt qualitatiu i quantitatiu en les condicions de vida del conjunt de la humanitat, resulta que es converteix, (per que els surt, els poderosos, dels mateixos) en una desgràcia. De manera que, sent el principal problema, que unes quantes famílies tinguin en les seves mans la riquesa del planeta i els ressorts del poder, però i mentrestant, no s'aconsegueixi expropiar d'aquests dos recursos, s'ha d'aconseguir que es reparteixi l'esforç i aconseguir importants quotes de benestar general en aspectes bàsics. Una cosa és que continuïn imposant altes quotes d'explotació a tot el món, i una altra que deixin en la indigència o maten a més de mitja humanitat, quan no hi ha cap raó que ho justifiqui.
Aquesta és una raó bàsica de classe. Fer entendre, el personal de «a peu», és imprescindible si volem apropar-nos en comptes de seguir allunyant-nos. Malgrat l'enorme diferència de mitjans de comunicació, que es troben entre les seves mans i les nostres, hem de guanyar la batalla d'informació amb la gent, i en base a les raons que corresponen als temps que vivim. S'ha d'acabar amb el debat ideològic permanent, que només planteja com tallar el cap als/es treballadors/res: si d'un sol tall, o poc a poc. Gran part de culpa, la tenen aquests dos entrebancs sindicals (CC.OO i UGT) als quals s'ha de procurar deixar-los o­n es mereixen, tal com al seu dia es va aconseguir fer amb el vertical franquista.
Tarragona, 14 de febrer de 2010





23 DE FEBRERO: OTRA MOVIDA DE CC.OO Y UGT PARA DESPISTAR

Objetivo: monopolizarlo todo, incluida la movilización que desmoviliza y para evitar que movilicen otros. Para tal fin tienen a su disposición toda la orquesta mediática, todo el “ganao” parlamentario, el Gobierno y por si faltaba alguien, con bombo y platillos, pandereta en mano, se les incorpora el monarca. En tropel adoran el becerro de oro (CCOO y UGT el vertical del sistema “lo llaman democracia”) y lo cuidan con esmero, como llave que guarda sus riquezas y placentera vida. Más, cuando el preciado espantajo, comienza a ser un descrédito a los ojos de, no poc@s, currelas.

Esta será la segunda pantomima movilizadora que en poco tiempo van a celebrar. Y es que, a la primera, se le olvidó acudir a las octava parte de sus liberados de horas sindicales. Tal vez como fue en diciembre, cerca de las navidades y en viernes, hubieron de ir a mercadonas y prycas. Viaje gratis y dieta en mano, sólo acudieron los que tenían ganas de hacer un día de turismo por la Capital del Estado; por eso, cuando los popes y sus monaguillos se subieron al altar para soltar el responso, vieron que apenas si quedaban tres o cuatro mil feligreses. Suponemos que serían los de la plantilla directa de ambas congregaciones.

Previsible: algo tenían que hacer, para no hacer nada y para dificultar a losque lo desean. No son más sinvergüenzas, ni hacen más daño a quienes dicen representar, a lo@s trabajad@s, porque ya les queda escaso margen. Son los bomberos que vigilan la combustión de la clase obrera, y el 23 de febrero, sólo significa para ellos, no otra cosa, que usar la manguera para que la temperatura se mantenga tibia.

Tras deesta mascarada, tanto si retira la propuesta de alargar la edad para las pensiones, como si la mantienen, podemos estar seguros que la misión se ha cumplidopara el gobierno y para los verticalistas. Toda esta parafernalia en base a lo de las pensiones, como único problema desgajado de todo el “mogollón” que está cayendo, es como el que tiene tos y se rasca la entrepierna. Ellos lo saben, pero necesitan humaredas (de neumáticos, obscuras) que son lo que significan esos paseos matinales donde tratan a los manifestantes como si fueran zombis.

¿Qué hacer desde la resistencia; desde esos grupos revolucionarios, consecuentes, en defensa de los intereses de la clase obrera?: En los pocos días que quedan para el desfile de la farsa, no debería quedar ni un solo rincón, donde haya clase trabajadora, que no tengan la posibilidad de leer denuncias, relacionadas con lo que significa y se pretende en esta manifestación. Ahora bien, se les ha de emplazar a que asistan a esta, pero para gritar contra todos los atropellos laborales que ellos mismos (CC.OO y UGT) vienen permitiendo.

Es determinante, rehuir del falso debate y hacer tomar conciencia a la clase obrera de lo que en verdad sucede. Se ha de combatir la desinformación y la tergiversación de los hechos. Hasta el momento, el sistema capitalista, con toda su guarnición, ha conseguido que la gente no sepa por que se encuentra, realmente, en graves dificultades. Incluso se la ha hecho creer que también tiene parte de culpa: “estamos en crisis, el problema es de tod@s y debemos arrimar el hombro para salir…” ¡Crisis! Buena forma de abreviar cuando no les interesa dar más explicaciones. Con la raquítica palabreja “crisis” tratan de ocultar la aberración del funcionamiento capitalista y por consecuencia las injusticias que se derivan contra toda la sociedad. Entrar en el debate sobre la base de esa escueta definición, estando por medio unimpresionante problema económico y social, es aceptar las reglas de juego con las que siempre ganan.

Lo que tendría que haber sido un salto cualitativo y cuantitativo en las condiciones de vida del conjunto de la humanidad, resulta que se convierte, (por que les sale, a los poderosos, de los mismísimos) en una desgracia. De modo que, siendo el principal problema, que unas cuantas familias tengan en sus manos la riqueza del planeta y los resortes del poder; sin embargo y mientras tanto, no se consiga expropiarles de esos dos recursos; se ha de lograr que se reparta el esfuerzo y conseguir importantes cuotas de bienestar general en aspectos básicos. Una cosa es que continúen imponiendo altas cuotas de explotación en todo el mundo, y otra que dejen en la indigencia ó maten a más de media humanidad, cuando no hay razón alguna que lo justifique.

Esta es una razón básica de clase. Hacerla entender, al personal de a “pie”, es imprescindible si queremos acercarnos en vez de seguir alejándonos. A pesar de la enorme diferencia de medios de comunicación, que se encuentran entre sus manos y las nuestras, debemos ganar la batalla de información con la gente, y en base a las razones que corresponden a los tiempos que vivimos. Se ha de acabar con el debate ideológico permanente, que sólo plantea como cortar la cabeza a l@s trabajado@s: si de un solo tajo, ó poquito a poco. Gran parte de culpa, la tienen estos dos estorbos sindicales (CC.OO y UGT) a los que hay que procurar dejarles donde se merecen; tal y como en su día se consiguió hacer con el vertical franquista.

NOTICIAS ANTICAPITALISTAS