L’heteropatriarcat perjudica la salut mental

Por Carme Godino

L’heteropatriarcat arrasa amb tots els àmbits de la nostra vida. També amb la salut mental.

Por Carme Godino

*L’article parla des de la perspectiva d’una dona cis. Entenc que el sistema heteropatriarcal és binari i que associa dona a certs processos hormonals i home a altres, excloent les persones trans, intergènere o no-binàries*.
Tot allò catalogat com a femení es pitjor considerat. Per això les qüestions relacionades amb sentiments i emocions són ridiculitzades: les dones som exagerades, histèriques, ploraneres. Per la seua banda, els homes que manifesten major sensibilitat corren el risc de ser maricons, nenetes, calçasses i la seua masculinitat és qüestionada constantment. A un món construït sobre el paràmetre masculí on es valora la força, la violència, l’agressivitat i la competitivitat per sobre de totes les coses, com anem a abordar les causes, els tractaments i les possibles solucions de les depressions, ansietats i els diferents trastorns mentals si no és des de la vergonya i el menyspreu?
L’heteropatriarcat arrasa amb tots els àmbits de la nostra vida. També amb la salut mental. Com qualsevol sistema d’opressió porta amb ell l’atac directe a certs col·lectius i per extensió a tota la societat. No ens oblidem d’això: quan la societat fereix al més profund d’altres persones, la natura, el medi ambient, la resta d’animals, la ferida s’acaba tornant contra tots i totes.
Segons l’OMS: “La depressió afecta més de 300 milions de persones al món. Encara que hi ha tractaments eficaços per a la depressió, més de la meitat dels afectats a tot el món (i més del 90% en molts països) no rep aquests tractaments. Entre els obstacles a una atenció eficaç es troben la manca de recursos i de personal sanitari capacitat, a més de l’estigmatització dels trastorns mentals i l’avaluació clínica inexacta. Una altra barrera per a l’atenció eficaç és l’avaluació errònia. En països de tot tipus d’ingressos, les persones amb depressió sovint no són correctament diagnosticades, mentre que altres que en realitat no la pateixen són sovint diagnosticades erròniament i tractades amb antidepressius” (1).
Si la depressió afecta a tanta gent, per què s’estigmatitza la salut mental? Al meu parer per dues raons bàsiques: 1- Perquè és cosa de boges i bojos, 2- Perquè és cosa de dones. Les persones amb depressions, ansietats, trastorns i malalties mentals viuen la seua pròpia forma d’opressió en un sistema que no els entén i els treu de la norma, els infantilitza, els posa una etiqueta i els acusa de cometre actes disruptius, encara que les estadístiques refereixin el contrari: “Entre tots els delinqüents condemnats per delictes violents, homicidis, delictes de lesions, agressions sexuals, etcètera, un 5% estan afectats per una malaltia mental greu. Aquest percentatge pot augmentar fins a un 40% si considerem altres alteracions menys severes. Només entre un 9 i un 10% dels malalts mentals greus (depressió, psicosi, toxicomanies, etcètera) realitzen conductes violentes i si es tracta dels delictes violents més greus aquesta prevalença disminueix en 3-4%. Aquestes dades són relatives a persones adultes”. “Si parlem de violència i malaltia mental cal dir, en primer lloc, que aquests malalts estan més exposats a patir la violència com a víctimes que a exercir-la com a agressors”(2).
El prejudici contra la salut mental donaria per a un extens debat on abordar també com el sistema capitalista ens nega el dret a flaquejar, a no respondre amb l’efectivitat que es desitja a la maquinària consumista. Així, la vergonya s’apodera de les persones que han de conviure de manera crònica o en certs períodes de la seua vida amb situacions mentals que no encaixen en el discurs de felicitat que els grans magatzems ens venen. Però, tornant al tema que m’ocupa: què vull dir quan afirme “és cosa de dones”?
Com he apuntat a l’inici de l’article, les emocions i sentiments vénen associades al rol femení, per tant tot el que tinga a veure amb elles sembla una qüestió exclusivament nostra sobre la qual els homes no tenen molt a dir ni fer. En aquest sentit i vivint en un sistema heteropatriarcal, el que ens passe no té importància i és reduït a l’absurd: si plorem, és perquè amb la regla ens posem insuportables, si patim, perquè som massa sensibles, si ens queixem per una relació tòxica, és que som incapaces de gestionar la nostra vida privada amb eficiència… Algú s’ha parat a pensar en les conseqüències directes d’un sistema opressor sobre la nostra salut mental?
Repassem algunes dades que ens mostren que suposa ser dona en aquest món:
  1. Segons l’OMS una de cada tres dones (35%) al món han patit violència física i/o sexual de la seua parella o violència sexual de tercers en algun moment de la seua vida i un terç de les dones (30%) refereixen directament haver patit alguna forma de violència física i/o sexual per part de la seua parella en algun moment. Un 38% dels assassinats de dones que es produeixen al món són comesos per la seua parella masculina (3).
  2. El 2013, la relació entre homes amb ocupació i població es va situar en a un 72,2%, mentre que aquesta relació entre les dones va ser del 47,1% a tot el món, en la majoria dels països les dones guanyen només entre el 60-75% del salari dels homes, les dones dediquen entre 1 i 3 hores diàries més que els homes a les tasques domèstiques (4),
  3. 102 milions d’europees han patit assetjament sexual, més de la meitat de les dones del continent (el 55%), una de cada 20 dones a la UE ha estat violada (unes 10 milions en total) (5).
  4. A més, la taxa de suïcidi en persones trans és del 42%, en adolescents trans supera el 50% i l’esperança de vida d’una dona trans a l’estat espanyol és de 50 anys, degut al suïcidi també (6).
Diferents factors influeixen en el risc de passar per una depressió: socials, culturals, psicològics i com no, biològics. Generalment aquests són invisibilitzats i ignorats en un sistema on el referent per a la medicina és l’home (cis), i no aquest home que en teoria representa la humanitat (estúpida fal·làcia) si no l’home com a construcció de gènere. Per a la societat és més fàcil dir que som complicades i pesades que entendre i estudiar els nostres processos hormonals, els quals canvien durant l’etapa de desenvolupament, la menstruació, l’embaràs, el part, postpart, la lactància i la menopausa, depenent dels nivells d’estrogen i progesterona dels nostres ovaris. No és estrany que un 38% de les depressions en la dona s’associï amb la menopausa i un 17% amb situacions premenstruals (7). Les persones trans que utilitzen estrògens sintètics i antiandrògens també noten els efectes d’aquests medicaments. L’ Androcur, que és l’antiandrògen més segur, més utilitzat, a part de anul·lar la producció de testosterona natural del cos, també anul·la la producció de dopamina.
Existeix per tant una manca d’educació sobre el nostre propi cos, els nostres processos hormonals i com gestionar-los correctament. Habitualment, se’ns ofereix una pastilla miracle que en teoria ens ajude però deixem de banda qüestions tan importants com l’autoconeixement i la despatologització dels nostres propis processos naturals. De la mateixa manera que la nostra sexualitat ha estat sotmesa a l’ heteropatriarcat i, en conseqüència, al desig de l’home, els nostres canvis hormonals han estat ridiculitzats fins a fer de nosaltres una caricatura de persones inestables i amargades, quan senzillament som cícliques. Ressaltar aquí que encara que compartim semblances com a col·lectiu no podem oblidar les característiques personals de cada una de nosaltres, no totes vivim igual la síndrome premenstrual, no totes vivim igual l’embaràs, ni la menopausa i òbviament, no totes vivim en el mateix context sociocultural ni passem per les mateixes experiències vitals.
Fem un resum: el sistema heteropatriarcal ens encasella en un paper, ens obliga a fer “coses de dones” sotmeses als homes, ens agredeix, ens maltracta, ens margina, ens viola i ens mata, ens pressiona amb l’estètica i a més, ignora completament els nostres processos hormonals, ens sobrecàrrega amb treball dins i fora de la llar, ens vol mares, mares perfectes, educadores, psicòlogues, cuineres, netejadores, a més de treballadores remunerades eficients i altament competents. Qui no cauria en una depressió, una època d’ansietat o desenvoluparia una fòbia davant aquest panorama? A l’estat espanyol es calcula que un 16,5% de dones passaran per almenys un episodi de depressió greu davant d’un 8,9% dels homes, una diferència de gairebé del doble (8).
Quina és la meua proposta? Investigar sobre aquests processos hormonals, educar sobre aquests processos, despatologizar-los a través d’una medicina i una psicologia que tinga en compte els biaixos de gènere i també la pressió de l’ heteropatriarcat (podríem parlar de medicina i psicologia feminista?) així com la reafirmació de les nostres capacitats a través de l’auto-coneixement. També cal deixar enrere l’estigmatització de la salut mental, la vergonya, i apostar per treballar sobre la intel·ligència emocional i l’acceptació de la diferència, superant els discursos capitalistes que proliferen com aquests cartells amb missatges positius sobre fer-se a una mateixa que trobem al Facebook. Pel que fa a ells, aprofundir sobre la masculinitat hegemònica que els fa portar a terme conductes de risc en un percentatge molt més elevat que les dones, treballar per una alternativa a aquesta masculinitat (si n’hi ha, aquest seria un altre debat) i de la mateixa manera investigar sobre els seus processos hormonals, que els tenen i també són reduïts a l’absurd. En definitiva, sumar activisme feminista i anticapitalista, amb ciència i pedagogia per oferir les eines necessàries que ens milloren com a societat i ens ajuden individualment.
Article: Carme Godino.
Il.lustració: Roseta Ortuño Sanchis
———

Escribe un comentario

XHTML: Puedes usar los siguientes tags html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

COLABORA CON KAOS