Felipe de Borbón no es bienvenido (cast/cat)

Por Vicent Partal

No es culpa de quienes queremos más libertad que vivamos hoy una regresión de décadas atrás. Es culpa de quien cree que la unidad de España está por encima de la democracia y de la libertad de los ciudadanos.

Por Vicent Partal

Supongo que muchos lectores han visto las imágenes filmadas por los vecinos de Arenys de Mar la otra noche. Se ve a un pelotón de encapuchados españolistas que recorre la riera arrancando pancartas y esteladas. Se trata de un grupo pequeño, pero que transmite una enorme violencia, desproporcionada para la realidad de nuestra sociedad. La actitud, las amenazas que profieren, su desprecio evidente por la democracia y por los derechos de los otros son muy representativos de un modelo de hacer política que en el Principat era muy desconocido, aunque en algunas partes del país ya lo conocíamos bien desde hace años.

De este tipo de gente, fascistas conscientes o inconscientes, hay en todas las sociedades. Se trata de gente generalmente miedosa y cobarde, sin argumentos racionales ni capacidad de debatir, que sólo se animan en contacto con la fuerza, que encuentran la identidad en la violencia de estado y haciéndose agentes voluntarios. No quieren participar en el debate democrático ni escuchar qué tienen que decir sus ciudadanos. Por el contrario: quieren que sus conciudadanos no opinen. Por eso no dedican ningún tiempo a construir un discurso. No enganchan carteles, los arrancan. No fabrican argumentos, prueban de quitarlos, cuando menos, de la vía pública.

En las sociedades democráticas estos personajes suelen vivir de manera discreta porque el estado no les da alas. Incluso los vigila y los controla por el peligro evidente que representan. Su presencia, su aparición repentina, aun así, suele ser un indicio inequívoco de que el estado bascula hacia el autoritarismo y la intolerancia. Ellos son las escuadras de choque que llegan allí donde los uniformados no pueden llegar o no llegan. Que intentan sembrar el miedo, refugiándose en el hecho de que el poder los apoya. Que se reconocen como parte de un plan que tiene en las armas que el estado guarda en monopolio su refugio. Y que responden a órdenes.

En el caso del Principado, concretamente, responden a las órdenes de Felipe de Borbón que, en aquel famoso discurso del 3 de octubre, los congregó, los ordenó atacar el independentismo y les dio el argumento que necesitaban para sentirse importantes. Cuando el monarca de España reclama aparcar la democracia para imponer la unidad de su nación al precio que sea, hay un público alérgico a la democracia, que ha aguantado durante años en silencio una sociedad que no los gusta porque son minoría, que de repente sonríe feliz: los han soltado y atacan. Porque ya no hay que ser mayoría ni luchar para serlo. Basta con ser más fuertes, en el sentido más duro de la palabra.

Hay quién quiere decir que el independentismo ha despertado a la bestia, pero se equivoca: fue el rey de España quién despertó a la bestia. No es culpa de quienes queremos más libertad que vivamos hoy en una regresión de décadas atrás. Es culpa de quien cree que la unidad de España está por encima de la democracia y de la libertad de los ciudadanos. De quien proclama que todo vale para frenar a la mayoría social que quiere poner fin a su negocio familiar. Es culpa, con todas las letras, de este Borbón actual, más reaccionario aún que su padre.

Por eso hoy tanta gente protestaremos contra su presencia en Barcelona, en su primera visita al Principado desde aquel discurso infame. Que cada cual lo haga de la manera que considero conveniente –y espero especialmente que las autoridades políticas del país y de la ciudad sepan estar a la altura de las circunstancias y le hagan el vacío o le recriminen en público lo que ha hecho. Para que vea muy claro que no es bienvenido. Que nosotros no olvidamos.

 


 

Felipe de Borbó no és benvingut

‘No és culpa dels qui volem més llibertat que visquem avui una regressió a dècades enrere. És culpa de qui creu que la unitat d’Espanya està per damunt de la democràcia i de la llibertat dels ciutadans’

Supose que molts lectors han vist les imatges filmades pels veïns d’Arenys de Mar l’altra nit. S’hi veu un escamot d’encaputxats espanyolistes que recorre la riera arrencant pancartes i estelades. Es tracta d’un grup petit, però que transmet una enorme violència, desproporcionada per a la realitat de la nostra societat. L’actitud, les amenaces que profereixen, el seu menyspreu evident per la democràcia i pels drets dels altres són ben representatius d’un model de fer política que al Principat era molt desconegut, encara que en algunes parts del país ja el coneixíem bé de fa anys.

D’aquesta mena de gent, feixistes conscients o inconscients, n’hi ha en totes les societats. Es tracta de gent generalment poruga i covarda, sense arguments racionals ni capacitat de debatre, que només s’animen en contacte amb la força, que troben la identitat en la violència d’estat i fent-se’n agents voluntaris. No volen participar en el debat democràtic ni escoltar què tenen a dir els seus ciutadans. Ben a l’inrevés: volen que els seus conciutadans no opinen. Per això no dediquen gens de temps a construir un discurs. No enganxen cartells, els arrenquen. No fabriquen arguments, proven de llevar-los, si més no, de la via pública.

En les societats democràtiques aquests personatges solen viure de manera discreta perquè l’estat no els dóna ales. Fins i tot els vigila i els controla pel perill evident que representen. La seua presència, la seua aparició sobtada, tanmateix, sol ser un indici inequívoc que l’estat bascula cap a l’autoritarisme i la intolerància. Ells són les esquadres de xoc que arriben allà on els uniformats no poden arribar o no hi arriben. Que intenten escampar la por, refugiant-se en el fet que el poder els fa costat. Que es reconeixen com a part d’un pla que té en les armes que l’estat guarda en monopoli el seu refugi. I que responen a ordres.

En el cas del Principat, concretament, responen a les ordres de Felipe de Borbó que, en aquell famós discurs del 3 d’octubre, els va congregar, els va ordenar d’atacar l’independentisme i els va donar l’argument que necessitaven per a sentir-se importants. Quan el monarca d’Espanya reclama aparcar la democràcia per imposar la unitat de la seua nació al preu que siga, hi ha un públic al·lèrgic a la democràcia, que ha aguantat durant anys en silenci una societat que no els agrada perquè són minoria, que de sobte somriu feliç: els han amollats i ataquen. Perquè ja no cal ser majoria ni lluitar per ser-ho. N’hi ha prou de ser més forts, en el sentit més dur de la paraula.

Hi ha qui vol dir que l’independentisme ha despertat la bèstia, però s’equivoca: va ser el rei d’Espanya qui va despertar la bèstia. No és culpa dels qui volem més llibertat que visquem avui una regressió a dècades enrere. És culpa de qui creu que la unitat d’Espanya està per damunt de la democràcia i de la llibertat dels ciutadans. De qui proclama que tot val per a frenar la majoria social que vol posar fi al seu negoci familiar. És culpa, amb totes les lletres, d’aquest Borbó actual, més reaccionari i tot que no el seu pare.

Per això avui tanta gent protestarem contra la seua presència a Barcelona, en la seua primera visita al Principat des d’aquell discurs infame. Que cadascú ho faça de la manera que considere convenient –i espere especialment que les autoritats polítiques del país i de la ciutat sàpiguen estar a l’altura de les circumstàncies i li facen el buit o li retreguen en públic el que ha fet. Perquè veja ben clar que no és benvingut. Que nosaltres no oblidem.

-->
COLABORA CON KAOS